Aplec del Remei
Diumenge 14 d’octubre del 2007
Des d’Arenys de Mar, camí del Remei per carrers i rials d’alguns trams asfaltats, (llàstima s’hauria de trobar la manera de conservar-los i a l’hora canalitzar l’aigua), anem fent via. De l’últim revolt estant s’albira la casa, l’ermita i el majestuós eucaliptus del Remei.
Arribem a l’esplanada, són un quart d’onze del matí, no hi ha gaire gent. Vas veient cares conegudes, va arribant gent de les contrades veïnes Arenys de Munt i Caldes d’Estrac (Caldetes).
Entre salutacions i salutacions, els contenidors d’escombraries a lloc, les cadires per oir la missa davant de l’ermita a lloc, comença l’homilia. Des de darrera estant escolto el monjo. (em venen al cap reminiscències de quan des dels quinze als divuit anys formava part del grup de joves de l’església de Sant Feliu de Llobregat) El missatge bàsicament és l’ideari de totes les religions: l’amor. Llàstima que a voltes sembla que estimin més els bens materials que al proïsme.
Lectures diverses i a fora ens espera la cobla, ballem sardanes, aquests so que m’entra per la oïda circula com fluid convertint-se en mar pel meu cos. Aquest so tant familiar, sembla que es congregui tot els nostre espai ancestral de cultura, de terra. I som dones, som relativament, poques persones les que ballem i la majoria som dones.
La terra, la nostra terra, estimo aferrissadament la nostra terra, estimo esbojarradament les seves mars, estimo plàcidament les seves illes, estimo espectacularment les seves muntanyes, estimo serenament les seves lletres, estimo infinitament la seva música, estimo incondicionalment la seva gent.
La seva gent, la nostra gent. Nosaltres, avui i persones vingudes d’arreu amb les seves cultures. Demano que se les respecti, com demano que se’m respecti la meva..... I som dones, la majoria som dones, les que ballem sardanes, les que compartim vivències amb dones vingudes d’arreu que porten al cor i a les espatlles d’altres cultures.
Reivindico el dret d’existir de totes les terres i cultures, incloent-hi la meva. La meva tant malauradament, a voltes oblidada, trepitjada, fuetejada. Diem que som una terra d’acollida i ho som, no oblidem però les nostres arrels que es poden enriquir, però no soterrar.
Escampem el nostre sentiment més profund de catalanitat, no l’amaguem amb la por de que ens titllin de terra insolidària, perquè no ho som.
Se’ns parlava allí, d’estimar-nos els uns, unes als altres. Per fer-ho cal que comencem per estimar-nos a nosaltres.
Personalment així em sento, valorant-me i estimant-me és com més valoro i estimo les persones, petites i grans. Petites, anar creixent descobrint tot el que nosaltres i la terra els ofereix. Grans han viscut tant, fent de les esperes, els desenganys, les alegries, les pors, les il•lusions un camí on hi mana la paciència.
Les persones grans, la nostra gran herència del saber, que oblidem sovint.
Romanen els xiprers prop el mur, pintats fa déu ni do, els anys ..., per l’avi el dia que hi vinguérem d’excursió. Em meravellava com podia amb els pinzells i pintura portar la realitat a la tela. I els pessebres i els llibres i els escrits i les figures i les joies i les excursions, les nedades a la primera platja i la bandera i les fotografies, dels morts ja, presidents de la Generalitat...i el seu gran amor per la terra i el seu gran amor per l’àvia, encara viva vetllant per tothom. Són tantes coses les que resten amb mi.
Com de cada persona, no oblidem de qui i d’on venim, ni qui i on anem tots junts i juntes.
Tots aquest sentiments m’afloraren de l’anada al Remei, no perdem l’aplec.
Mercè Rigual i Graupera
