Al llarg de tot el segle XV, havia cobrat força a Castella la concepció que només els reis de Castella són els únics i legítims descendents de “los Reyes Godos”, i que l’hegemonisme de la dinastia castellana dins l’àmbit hispànic és fruit dels designis de la Providència. Castella és un país que ha rebut en herència una missió sagrada. La supremacia de Castella a la península ibèrica no ha de ser només un fet històric, sinó que és una part del pla diví. Així ho escriuen Alfonso de Cartagena, bisbe de Burgos, el 1455 i Rodrigo Sánchez de Arévalo a la Compendiosa Historia Hispànica el 1470.

Pel matrimoni d’Isabel amb Ferran d’Aragó, Castella, que no havia conquerit cap territori exterior a la Península, té a l’abast les possessions mediterrànies de la Corona Catalano-Aragonesa, les quals es veuen eixamplades el 1492 amb la Descoberta d’Amèrica. L’enllaç de Joana la Boja, filla dels Reis Catòlics, amb Felip el Bell, i l’elecció del seu primogènit com a hereu de l’emperador Maximilià, aplega sota el ceptre de Carles V un patrimoni geogràfic impossible de somiar 50 anys abans pel més optimista dels hegemonistes castellans.

El 1548, el príncep Felip emprèn un viatge de 3 anys per l’Imperi del seu pare Carles V. A tot arreu el reben amb infinits elogis cap a la seva figura de príncep savi i prudent, fill d’un rei guerrer. A Bruges es compara la successió del rei David en Salomó, amb la successió de Carles V en Felip. La ciutat de Lille insisteix en la comparació. A Anvers es lloa el savi Salomó com a exemple de prudència. Hi ha quadres de l’època que representen el rei Salomó amb la cara del príncep Felip. Felipe II accedirà al tron com a monarca absolut, convertit en el representant de Déu a la Terra, amb la missió divina de preservar la fe catòlica i de governar als súbdits com ho faria un rei just i honest (talment Salomó), amb qui compartia el títol de Rei de Jerusalem. De fet, Joan Carles I és, encara, avui, rei de Jerusalem.

Mentre la Inquisició perseguia, confiscava i cremava obres i autors sota l’acusació d’heretgia i altres càrrecs, Felip II i el seu cercle rebien exemplars de les obres segrestades, estudiaven esoterisme, numerologia i càbala, i mentrestant feien construir l’Escorial per reproduir-hi el Temple de Salomó. Monarca d’un imperi donde no se ponía el sol, el rei d’Espanya volia heretar així, la legitimitat de la monarquia del poble d’Israel, i fer que el poble castellà fos l’Escollit. Aquesta voluntat comportava treballar sobretot a dos nivells en els territoris imperials: el religiós i el polític. Calia defensar la Fe Catòlica enfront de l’Islam, el judaisme i el protestantisme, i imposar-la, també, als nous territoris que s’anaven incorporant a la Corona. A nivell polític, calia que les nacions que conformaven l’Imperi estiguessin supeditades a Castella, i que s’acomplís d’una vegada el vell somni d’estendre l’hegemonia castellana per tota la Península. Calia, doncs, desnacionalitzar i castellanitzar els Regnes de la Corona Catalano-Aragonesa.

A primers de desembre de l’any passat, tot parlant amb en Jordi i l’Eugeni (un amic comú) de com estava el país, de l’espoli fiscal, del trist i vergonyós procés de l’estatut, de la reacció a l’OPA catalana a Endesa, de la progressiva pèrdua de prestigi de la política catalana, del desplaçament dels centres de poder a Madrid... en Jordi reflexionava en veu alta sobre la connexió de l’actualitat amb la situació de fa 500 anys, i de fins a quin punt els problemes d’avui, són la conseqüència d’un procés històric de substitució de la llengua, de la personalitat i de la identitat d’un país. I si fullegem avui les publicacions de la FAES, els llibres de César Vidal i Pío Moa, els articles de El MUNDO, La Razón i ABC, si sentim la COPE, la programació de totes les cadenes de TV estatals, públiques o privades, els locutors de la SER i la línia editorial de EL PAIS... fins i tot si parem atenció a TV3 i a Catalunya Ràdio, darrerament, constatarem que en ple segle XXI, el procés de castellanització no només no s’ha acabat, sinó que ha pres l’amenaçadora virulència de les fases terminals. Ni federalismo, ni talante, ni catalanisme de pluja fina. Espanya serà castellana, o no serà.

El llibre que presentem avui reflecteix i denuncia, d’una manera tan colpidora com il·lustrativa, l’abast de l’operació en la qual estem immersos. Cristòfor Colom és, possiblement, el personatge històric més conegut de la Història d’Occident, després de Jesucrist. La gesta nàutica que protagonitzà va canviar el món de la seva època. Enmig del seu procés desnacionalitzador dels altres regnes peninsulars, Castella va entendre que una empresa com la Descoberta garantia la immortalitat de l’home i de la nació que n’havien estat la clau. I, conseqüent amb el paper que Dios Nuestro Señor tenia reservat al poble Escollit, es va atribuir no només la Descoberta, sinó tota la Conquesta, i va capgirar la Colonització. I va ser així com s’inicià la Destrucció de la Història.

L’Eugeni, aquell dia de desembre de l’any passat, ens va plantejar la necessitat de donar una dimensió internacional al tema que el llibre del Príncep posa damunt la taula. Cal que la feina d’en Jordi arribi a molta més gent del que permet la difusió i promoció d’un estudi historiogràfic. Sempre és més fàcil d’arribar al Gran Públic amb una novel·la, que no pas amb un llibre d’història. “Doncs fem una novel·la”, vam dir. En Jordi aportarà el seu assessorament i el fons documental. Jo, per la meva condició de lletraferit, hauria de ser l’encarregat de traçar el pla inicial de l’obra, i l’Eugeni hauria de buscar algú que es deixés engrescar pel projecte i s’avingués a finançar-lo o fer-lo possible en alguna mesura. Quan jo tingués el pla de l’obra, buscaríem algun escriptor d’un cert renom que s’avingués a escriure-la. Com que ja tenia feina assignada, vaig començar a documentar-me, bo i covant secretament la il·lusió de ser jo l’escriptor que acabés donant forma literària a allò que hauria de ser un best-seller internacional. I va ser així com vaig submergir-me de debò i a consciència, per primera vegada en molts anys, en els llibres del nostre amic. En el Llibre del Príncep.

Això era pel desembre. Han passat els mesos. El pla de la novel·la brilla per la seva absència. L’Eugeni no sap què faig. Tot està parat.

“I per què?”, que diria la Mònica. Doncs... perquè m’ha passat una cosa semblant al que li va passar a en Jordi fa 20 anys, quan ell va voler escriure una novel·la sobre la Descoberta d’Amèrica. Primer mires de documentar-te, i a mica que regires llibres, que confrontes versions i saltes d’un personatge a l’altre... veus que les coses no quadren i t’enfonses en una mar de contradiccions, amb dades que es barallen directament amb la veritat oficial... i l’única explicació que acabes trobant per a tanta desinformació és la intencionalitat. La confusió és deliberada. La manca de certeses que hi ha sobre la figura del Descobridor, les incongruències de la seva biografia i la poca versemblança del seu periple vital són producte no pas de la malaptesa dels seus cronistes contemporanis, sinó d’un seguit de tergiversacions posteriors. Quan veus això, quedes literalment atrapat per la trama d’una conspiració que ha saltat fora dels llibres i la pots viure en temps real, i de la qual no en pots escriure cap novel·la, perquè la realitat, més que mai, supera la ficció. Allò que va passar, encara està passant. I tu en vols saber més. Vols saber qui és qui en la Història que ens han furtat. T’adones que tens un Codi da Vinci real a les mans. Els catalans VIVIM, dins un Codi da Vinci.

Els rastres que deixa una empresa d’un abast com la Descoberta d’Amèrica són difícils d’ocultar, per bé que els censors i els seus governs castellans, han treballat de valent per esborrar-ne totes les traces. I es pot dir que la seva tasca destructiva ha estat d’una eficàcia corprenedora. Allà on no se n’han sortit tan bé, però, és en la reescriptura de la Història. Transformar tots els noms i totes les referències als personatges i regnes de l’antiga Corona d’Aragó i el seu imperi medieval comportà un esforç de versemblança en el qual no han reeixit, si es llegeix amb atenció i amb ull crític. Moltes de les anomalies i relacions poc creïbles han estat assenyalades pels cronistes moderns, que han furgat i furgat en els arxius d’Índies, atapeïts de documents adulterats d’on, amb una honestedat i minuciositat remarcables, alguns erudits han dedicat anys de les seves vides a pouar dades, anotacions, contradiccions per arribar a alguna veritat i donar una explicació versemblant al fenomen extraordinari sorgit de cop i volta en aquell regne castellà d’Extremadura, Tierra de Conquistadores, per posar un exemple flagrant. Ningú havia sentit a parlar mai de la iniciativa privada a Extremadura abans de la conquesta d’Amèrica. De cop i volta, la febrada! Una fornada espectacular d’homes abrandats, d’hidalgos carregats de somnis i d’ambició que trenquen amb la grisor dels avantpassats i s’embarquen en la més gran aventura de tots els temps. Després, altre cop la grisor: els seus teòrics parents, fills i néts, es marfonen en l’anonimat d’una de les províncies més pobres de Castella. I tothom s’ho ha empassat. Anglesos, estadounidencs, mexicans, catalans... tots han buscat una explicació racional a un fenomen incomprensible. De les cuetes, dels detalls consignats per un aplec d’historiadors honestos que percaçaven inútilment una argumentació lògica per a una gesta inaudita, n’hem pogut resseguir i establir ponts de connexió amb personatges de nissagues catalanes, valencianes i aragoneses dels segles XV i XVI, on sí que hi ha una llarga tradició de navegants, de cartògrafs, de cosmògrafs, de militars i de comerciants. La Conquesta de les Índies fou una empresa finançada amb fortunes particulars, una iniciativa privada que conqueria territoris en nom del rei, a qui s’assignava “la cinquena part” del botí. La resta dels guanys, si n’hi havia, havien de revertir en els inversors, en els qui havien arriscat capital i vides per anar a fer les Índies.

Hom pot preguntar-se: I com és que cap dels insignes historiadors que han resseguit, des d’una vessant o altra, la Descoberta i Conquesta d’Amèrica no han sabut identificar un Colom català, si són tan palmàries les evidències que en Jordi ens assenyala en el seu llibre? És ell més llest que ningú? No, és clar. El que passa és que els historiadors seriosos internacionals, i els mateixos historiadors moderns espanyols, no tenien indicis de cap Descoberta catalana, o si en tenien algun, devien trobar més lògic, o conseqüent, o còmode, fer cas d’aquella sentència repetida arreu segons la qual, cap regne peninsular llevat de Castella va tenir accés a la conquesta Americana. No valia la pena, per tant, perdre el temps investigant en els arxius de la mal anomenada Corona d’Aragó, ni en cap genealogia catalana de llarga tradició marinera. Els que sí haurien pogut fer passos en aquesta direcció són els historiadors catalans, i de fet, n’hi ha hagut uns quants que s’hi van posar arran de les revelacions que el peruà Lluís Ulloa publicà als anys 20 del segle passat. La tasca de l’Alba Vallès, de la Teresa Baqué, d’en Caius Parellada, d’en Pere Català i Roca i uns quants més, ha aplegat un valuós corpus documental des del qual en Jordi ha lligat caps, ha trobat nova informació i s’ha decidit a fer el salt endavant de publicar la identitat del Descobridor.

Les reaccions han estat d’allò més decebedores entre la pròpia comunitat d’historiadors colombins catalans. En lloc de celebrar la gosadia i la decisió de publicar un llibre que pot cridar l’atenció, per enfocar la Història de la Descoberta des d’una nova perspectiva catalana, la majoria han reaccionat com nens petits a qui es pren de cop i volta la seva joguina.

D’en Jordi s’ha dit que és un egocèntric que busca la glòria mediàtica a còpia d’escriure mentides per ser entronitzat per la caterva independentista. Des de casa nostra se li diu que és un enemic de Catalunya perquè amb la imatge d’eixelebrat que li pengen els propis acusadors, treu credibilitat als historiadors “seriosos” de la catalanitat d’en Colom, aquests historiadors que en 70 anys d’estudis i investigacions, s’acontenten a publicar discrets llibrets i opuscles en silenci mediàtic per no torbar la pau de la veritat oficial, i cada quinze dies es reuneixen per fer-la petar sobre el seu meticulós estancament, cofois de ser posseïdors en exclusiva de la seva veritat íntima: “Sabem que va ser català, però no ens exposarem al ridícul internacional de proclamar-ho en contra del que diuen tots els llibres d’Història de la Humanitat”.

Compreu aquest llibre. No el llegiu, si no us interessa ara mateix el tema. Fullejeu-lo, per copsar només a primer un cop d’ull, l’abast de la feina que ha fet aquest home durant 20 anys. Quan van sortir els seus primers llibres, jo tampoc els llegia. Els vaig comprar per militància, perquè era amic meu, perquè coneixia la seva perseverança i sabia que eren el producte d’una investigació a consciència. La veritat, però, és que mai vaig passar de llegir-ne el pròleg i de fullejar-los amb tanta curiositat com poca paciència. Aquest, el Príncep de Catalunya, va sortir l’any passat, i també el vaig comprar igual, per militància i per amistat. No me’l vaig llegir, però, fins aquest desembre de 2006.

Compreu-lo, i si no el llegiu, guardeu-lo amb els tresors de la família, amb les puntes, i les joies de l’àvia i la coberteria d’argent. Perquè amb aquesta obra tindreu el privilegi enorme de tenir a casa vostra un fragment de la veritat, una veritat que ha estat amagada a la resta del món, però que l’esforç d’en Jordi, i dels seus predecessors, ha posat al nostre abast. Congratulem-nos-en, i donem-li les gràcies.

Pep Mayolas