Un home de pes amb algun taló d'Aquil·les
La qüestió de la participació és una constant en totes les consultes democràtiques. El debat sobre el desprestigi de la política és a l'ordre del dia. L'esperança d'aconseguir animar algun descregut perquè
finalment vagi a votar es verbalitza amb freqüència. Tots els representants polítics demanen participació. Però la teoria política diu que la mobilització de l'electorat, si s'aconsegueix, tendeix a beneficiar l'esquerra. Hi ha un sector de població que ni vota ni votarà perquè passa de tot. Segurament ni llegiran aquesta crònica. Al costat d'aquests, però, n'hi ha uns altres que arriben al mateix punt per un altre camí. Tenen criteri i arguments, però no voten perquè creuen que així són més conseqüents amb el seu pensament. Abans que votar en clau de mal menor, no voten. I mentre no arribi un representant que els convenci, o mentre no canviï una llei que només es pot canviar, precisament, entrant en el joc en què no volen entrar, l'esquerra perd el seu vot i la dreta conserva el d'aquells que no es plantegen tantes històries i voten "els seus".
Oriol Ferran és perfectament conscient que l'èxit de la seva candidatura passa, en bona part, per aquests plantejaments. Que entri sol a l'Ajuntament o que ho faci acompanyat d'Isabel Roig o fins i tot, com ell vol, d'Assum Balliu, depèn de la seva capacitat de mobilitzar uns votants que sap que estan desencisats. Deu fer ràbia perquè ell no en té la culpa, d'aquest desencís; perquè ell no l'ha propiciat; perquè ell precisament ens anima a combatre'l; ens diu "Som-hi!". Però no és senzill. Aconseguir canalitzar aquest desencís i que esdevingui un vot que faci possible el canvi de govern no és fàcil. I si s'ha de competir amb dues candidatures més (VIA i Ciutadans) que no hi eren el 2003, encara resulta més gran el repte.
Per aconseguir captar el vot d'aquests sectors, ICV d'Arenys de Mar s'ajuda d'una experiència propera com és la d'Arenys de Munt 2000. No va ser per atzar que convidessin Andreu Majó a la presentació de la candidatura. I l'extrapolació els afavoriria si no fos que pel mig ha quedat el divorci traumàtic amb el VIA. Tots els divorcis deixen algun senyal, i durant el sopar al Bare Nostrum es va fer evident que a Oriol Ferran el preocupa el vot que els pugui prendre el VIA. Una de les primeres qüestions que va sortir va ser precisament la de la mala imatge dels representants polítics. A ningú se li escapa que els partits independents intenten treure rendiment d'això i presentar-se com a "diferents" de tots els altres. Però mentre algunes intervencions s'encarregaven de remarcar el contrasentit que és fer bandera del fet diferencial mentre s'entra en el joc i s'esdevé representant polític, Oriol Ferran incidia més en la qüestió de les ideologies. Independents, sí; però de dretes o d'esquerres? La qüestió no és cap banalitat per a Ferran.
L'aposta per un govern d'esquerres a Arenys de Mar és clara per part d'ICV. Com a anècdota, valgui que la proposta de Rubirola de formar un govern CiU+PSC+PP+ERC no comptava amb ICV per "autoexclusió". Ignoro fins a quin punt poden pesar les recomanacions apriorístiques de la direcció nacional d'ICV, que rebutgen acords municipals amb la dreta. En tot cas, aquesta hauria estat una opció difícil amb Ramon Puigvert o amb Vicenç Martí. Ara Oriol Ferran constata les diferències amb CiU, però no pas amb aire de ràbia, retrets i atacs personals, sinó amb cordialitat.
Som on érem, però la renovació de la llista ha implicat també un canvi de maneres. Una renovació, val a dir, que no sembla haver estat gens tutelada. Oriol Ferran fa cau i net fins al punt de no recordar si en un recent Ple el seu partit es va abstenir o va votar en contra d'una proposta. És clar que aquest petit oblit queda en ben poca cosa si es compara amb el menyspreu de Xurde Rocamundi, candidat de Ciutadans, que no sabia ni quants regidors té Arenys de Mar i que, per aventurar una xifra va dir 16 (número parell), cosa que no pot passar mai si es vol fer funcionar l'aritmètica democràtica. Si l'oblit de Ferran hagués de merèixer una targeta groga, el menyspreu de Rocamundi és de vermella directa i quatre anys sense jugar.
Tornant, però, a les propostes d'ICV per al nostre municipi, al llarg del sopar es va fer evident que els joves i l'atenció al ciutadà són qüestions de preferència. Els joves, perquè han estat un dels col·lectius més conflictivitzats i que n'han sortit més malparats.
L'atenció al ciutadà, perquè el mandat deixa sense resoldre qüestions com l'ús del Xifré, però sobretot perquè deixa la sensació que el govern s'ha tancat a la ciutadania, que s'ha enrocat, per expressar-ho amb un símil d'escacs. En això, un cop més, les semblances amb el discurs d'ERC i PSC són evidents. Els dos blocs dels quals es va parlar a bastament durant el sopar existeixen i no sé fins a quin punt va ser només per atzar que Ferran, Vinyes i Ponsarnau pugessin junts caminant mentre que Rubirola i Zaragoza van arribar en cotxe també junts.
Oriol Ferran es presenta a aquestes eleccions amb dos punts de suport. El primer és el crèdit que té com a dinamitzador de les noves tecnologies al capdavant d'Ample 24 i Arenys.org. El segon, la seva experiència com a secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació. El seu perfil és clar i conegut. Es presenta amb l'aval de la feina feta i això li dóna seguretat. El problema és que a Arenys de Mar i arreu, ningú no és profeta a la seva terra, i per tant el perfil que s'ha fet aquests darrers anys potser queda desdibuixat o no prou ben dibuixat als ulls d'alguns. A més, l'Oriol té una dicció massa carregada d'interrupcions, una veu que transmet un punt d'inseguretat, un discurs un punt massa formal que per voler remarcar el seu to pedagògic el pot portar a massa vacil·lacions i circumloquis. L'Oriol és conscient del seu perfil i està segur d'ell mateix, però no serà fàcil que això arribi a la gent.
Xavier Mir
