Municipals 2007

A quarts de 10, amb una puntualitat rigorosa, entra al Restaurant l'Era amb un abric socialista d'un vermell llampant, la cap de llista del PSC, la Rosa Albiol. Presentacions, petons i abraçades. A fora plou, les granotes es troben en el seu ambient i contentes no paren de cridar. Desconec el com i el per què aquests petits amfibis coneixen el meu nom, però s'han passat tota la nit cridant insistentment: “peeep, peeep, peeep...”. La Rosa que ha estat tota la estona riallera, porta unes arracades d'aquí t'espero, uns aros enormes que li fan joc amb la seva cara rodona. Crec que és una persona sincera, generosa i, sobretot, molt oberta i amable. De seguida ens arriba l'Alfons, en Molons, el convergent cap de llista que és l'únic polític que ja s'havia presentat anteriorment. Ens arriba, deia, impecable, amb la barba retallada i amb uns pantalons i americana de menjar macarrons. En el meu interior em pregunto si ve d'algun casament. No, no, el que passa és que s'ha vestit per a l'ocasió. Quan encara estàvem saludant-nos, ens arriba en Carles Mora amb aquell punt de teatralitat a que ens té acostumats: abraçades per aquí, petons per allà...en Carles en aquest aspecte és incorregible, de professió és mestre i d'anar pel món també. Darrere seu ens arriba en Joan Rabasseda, el qui enceta la llista dels republicans. Calb, vestit d'un dol rigorós, amb un posat intel·lectual i amb una punxeguda ironia que l'acompanyarà tota la nit. Ell i en Mora se les han tingut de manera més o menys subterrània al llarg del sopar. La representant del PP, ha excusat la seva participació, no sé si és que fa règim i vol conservar la línia o és que tenia una feinada molt important i no podia atendre les banalitats de quatre aprenents de periodistes. La veritat és que no la vam trobar a faltar, com a mínim un servidor de vostès. I la sorpresa, quan al sopar ja portàvem dos plats consumits, fou que se'ns va presentar en Jaume Missé, que a última hora ens anunciava, en primicia, que es presentarà com a cap de llista d'un partit – no em feu dir quin, perquè la veritat és que no me'n recordo – que en el fons no deixa de ser una escapada de l'agrupació “l'Arenys 2000”.

En el primer plat, una Crema de Carbassa amb Virutes, que s'empassava sense gana, en Molons es va desposseir de l'americana, ja es trobava còmode en aquell àpat. En Mora no entenia de cap de les maneres per què en Rabasseda li deia que el partit que representava, aquest “Arenys de Munt 2000”, tenia les idees esgotades i talment com si fos un iogur, portava impresa la data de caducitat. L'esquerrenós Rabasseda deia que aquesta formació “d'Arenys de Munt 2000” sense en Majó, l'estimat Andreu, ja no és, ni de bon tros, la mateixa cosa; que ara no té trempera, vaja. Després va aparèixer un Carpaccio de Pinya amb Pernil Ibèric, que la veritat és que era molt refrescant i tenia una gràcia demostrada. Aquí la discussió ja va començar a pujar una mica de to -sempre amb la correcció i la manera civilitzada que tots plegats sabem fer les coses quan correspon i toca-. En el tercer plat ens van sorprendre amb un Saltat de Favetes, les faves, ai les faves! Són la simfonia de la primavera, és la menja perfecta de quan el temps fa el canvi i el fred dóna pas a la calor. Tothom en va cantar les excel·lències i amb això sí que tots els representants polítics estaven d'acord. No hi havia ni una sola nota dissonant, tots van aplaudir amb ganes aquell guisat subtil fet amb faves tendres, que malgrat ser una mena d'infanticidi, és de les coses més intel·ligents que es poden menjar en aquesta època. Després va aparèixer el Rissotto a l'Aroma de la Toscana, tothom començava a estar un xic tip, però res, tots vam saber treure forces per continuar endrapant, que aquell àpat bé es mereixia d'escurar-lo fins al final. El rissotto va servir perquè tots plegats s'engresquessin amb una discussió ben estranya, tanmateix. Vet aquí que la fotocopiadora de la Casa Gran va passar a ser la protagonista. Qui ha de fer les fotocòpies a l'Ajuntament de l'Arenys de Dalt, els funcionaris o els polítics? Va ser una discussió, que per nosaltres, els periodistes se'ns va fer estrafolaria i divertida, diguem que va ser surrealista. De cop i volta van aparèixer les Sepioles amb Mandonguilles, que si asfaltem la Riera, que si no l'asfaltem, que si a Can Borrell hi ha goteres, que si hem d'arreglar el camp de futbol i sobretot hem de recollir el prec que va fer la representant popular de que s'havia d'arreglar urgentment l'església. No pot ser que l'església del poble estigui, segons la mossa del Partit Popular, en aquest estat ruinós en què es troba. Bé, ella sabrà quina actuació s'hi ha de fer i es posarà d'acord amb el rector de la parròquia, que per cert és el mateix de l'Arenys d'Abaix. Tot eren bones intencions. No pot ser d'altra manera, després del que hem menjat i begut, tot s'ha de veure en positiu. Calla! Que encara no estem! Ara toca un Medalló de Filet de Vedella amb Foie i Salsa Cafè París, aquest plat magnífic i solemne va servir per començar a tancar temes. La veritat és que tothom ja s'havia posicionat en el seu lloc, fins i tot començaven a flairar-se les possibles coalicions postelectorals. Ja sé que és agosarat fer la profecia que em disposo a dictar, però tot menjant el filet de vedella amb el foie excels, vaig veure clar que en Mora i en Molons podrien pactar fàcilment. L'un i l'altre semblaven anunciar un matrimoni polític, si és que plegats sumen els vots suficients com per poder tancar el pacte. Potser no, potser m'equivoco de dalt abaix. Però no sembla que ningú en aquesta legislatura pugui treure una majoria absoluta, i des de la meva perspectiva sembla que el més fàcil i coherent seria aquest matrimoni anunciat. Ja veurem! Ara les postres, Xarrup d'Aromes de l'Albera, un geladet molt gustós d'una barreja d'herbes aromàtiques que ajudaven a pair tant les menges com les mateixes paraules. En aquest moment va sortir el xampany català, un Loxarel Vintage i tots, com un sol home, ens vam aixecar per brindar. Vam libar per la prosperitat del poble, per l'èxit electoral, pel suculent sopar que havíem compartit i per la salut tan dels presents, com dels absents – que no se senti, doncs, desprotegida la nena del PP -. Després va venir el cafè i les copes i, sobretot, va venir la xerrameca. Tothom volia explicar el seu programa sense parar compte que tots els programes són iguals. El que canvia són les diferents maneres de portar-lo a cap.

Potser em direu que sóc massa pactista, massa sensibler, però a mi el que m'agradaria més és que fessin una coalició de partits, de tots els partits. La veritat és que a tots plegats se'ns va escalfar la boca i asseguts a la santa casa de l'Era ens van tocar les petites. Quan estàs còmode en un local no tens mai cap pressa, a l'Era s'hi està molt i molt bé, hi havia un caliu que convidava a allargassar la tertúlia fins la matinada. Vam sortir de l'establiment que ja no plovia. El cel es mostrava tot descobert i la lluna, enfilada dalt de tot, semblava tenir fred. Tot era quietud, silenci, tothom dormia, bé, tothom no, les granotes continuaven insistentment amb el seu característic “peeep, peeeep, peeeep...”.Una vegada més, el Restaurant l'Era i els caps de llista d'Arenys de Munt ens havien convençut, el primer amb el sopar de tast formidable que ens va oferir i el segon amb els arguments democràtics que tenen ben apresos. Espero, crec i desitjo que Arenys de Munt en sortirà beneficiat i enfortit, tant gastronòmicament, com, i també, políticament. Un aplaudiment final.

Pep Quintana