Ja fa tres anys seguits que estem amb aquesta sequera. Si això correspon a un cicle meteorològic, hem de recordar que el darrer va ser a començaments dels anys 50. La manca d'aigua i la ignorància han destapat un cop més la caixa dels trons, és a dir, el gran consum d'aigua de l'agricultura respecte a la indústria i l'ús de boca. És cert que els regadius s'emporten un 60% o un 70% del consum total de l'aigua, però també en zones com Califòrnia o Israel, on, amb uns sistemes de reg molt eficients, consumeixen més aigua en el sector agrari que en els altres usos.

Aquest és el preu de voler tenir una agricultura diversificada i productiva que, lògicament, ha de ser de regadiu en països que tenen un règim de pluges migrat i irregular. Ja comença a ser hora que a Catalunya, en un exercici de maduresa i sentit comú, decidim quin model de territori volem i també el model agroalimentari.

O volem un país endreçat, cuidat i equilibrat, i al mateix temps una producció d'aliments ben a prop de casa, diversificada, de qualitat, que garanteixi la seguretat alimentària. O, per contra, tenim territori per especular i, havent abandonat la producció agroramadera, refiar-nos per menjar del subministrament de quatre multinacionals americanes.

No hauríem de jugar ni amb una cosa ni amb l'altra. Ni amb un territori on hem de viure i que convé mantenir cuidat i viu, amb gent que hi treballi, ni amb uns aliments que és necessari tenir perquè són estratègics, perquè contenen un alt valor econòmic i perquè en un mercat globalitzat són objecte d'especulació com qualsevol altre valor que es compra i es ven.

Tornant al malbaratament de l'aigua en el sector agrari, voldria donar un cop d'ull a la utilització que en fem en els diferents escenaris de regadiu, deixant clar que, a Catalunya, la major part de les hectàrees de conreu són de sequer i en molts casos sense aigua per a les masies ni les granges. A les comarques de Girona, els pagesos, a través de les seves comunitats de regants, fan mans i mànigues per administrar una aigua de reg que és del tot insuficient. Protesten i amb raó de l'aigua del Ter que veuen com se'n va cap a Barcelona des de fa més de 30 anys. Aquest gran transvasament construït potser en anys de vaques grasses, però que ara amb la sequera no els respecta el cabal mínim que necessiten, i al qual tenen perfecte dret. I a les comarques gironines també perdem pagesos igual que a tot arreu i el factor aigua és essencial perquè això no continuï passant.

Al Maresme no tenim cap riu ni cap canal de reg. Els regadius, pràcticament del segle XX, es fan amb aigua de pou que cada família ha pagat i ha de mantenir. I aquests pous cada vegada donen menys aigua. Quan l'any 1955 vaig començar a fer de pagès, tots regàvem a manta. Després vàrem anar aplicant successives reconversions en el sistema de reg fins a arribar a avui dia, amb els miniaspersors, el degoteig i el reg hidropònic en molts hivernacles. Com que no hi ha aigua, ens hem d'autoregular i fer servir els sistemes de reg més eficients. I, malgrat tot, la conca de la Tordera està sobreexplotada. Per causa de l'agricultura? Evidentment que no, més aviat és per un creixement urbanístic desaforat, i d'això l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) no en vol sentir ni parlar, per l'extracció sense mesura feta al Montseny per part de les plantes envasadores d'aigua. Contemplem, però, com han deixat la riera d'Arbúcies.

Pel que respecta als regadius de les comarques de Tarragona, dominen les hectàrees en reg de suport entre dos aqüífers empobrits, el Francolí i el Ciurana, administrats per les comunitats de regants i amb el degoter com a únic sistema de reg possible.

Ara diuen des dels ajuntaments de Reus i Tarragona que sobra aigua, i que se'n podria cedir a Barcelona. Quin disbarat! S'obliden de dir que l'abastiment del camp de Tarragona es realitza amb el minitransvasament de l'Ebre, i si de debò sobrés aigua, el que caldria fer és bombar menys aigua de l'Ebre. El que sí que podríem recordar de passada és que la petroquímica es refrigera amb aigua potable.

És clar que els que denuncien el malbaratament d'aigua per part de la pagesia tenen el seu punt fort argumental en els regadius del Pla de Lleida, sobretot els del canal d'Urgell.

És cert que molts fruiters es reguen per estesa, a causa d'unes infraestructures del segle XIX, però es podrien reconvertir en degoteig. Hi ha pagesos que ja ho han fet, però no és fàcil. Cal fer basses, electrificar i bombar l'aigua. Seria molt més adient que en el marc d'una veritable política agrària, es plantegés la reconversió del reg, amb concentració parcel·lària inclosa. Però això ja és una altra història que hauria de ser la d'un país que tingués clar què volem ser quan siguem grans.