Surto de casa i enfilo Riera avall. No trigo, però, ni dos minuts a topar-me de cara amb la sorpresa del pas interromput per un afrós obstacle que estreny, i de quina manera, la via pública. Sí, pública. Obstacle públic en forma de futura, però molt propera, terrassa al servei de beneficis privats. La terrassa de ca l'Estudiant. Espai Gastronòmic al bell mig del carrer, perquè t'hi entrebanquis. Escandalosa terrassa. Espantosa. Igual que espantós i escandalós em sembla que s'hagi permès una cosa així i que, per tant, s'hagin concedit els permisos que fan al cas. Segurament no deu servir de res denunciar-ho. Però suposo que deu ser lícit pensar que alguna cosa fosca i potser inconfessable deu haver succeït per a una tal invasió d'espai públic. I potser també algú podria dar-ne explicacions, no ho sé. Perquè emprenya, i molt. A banda que queda lleig, la veritat. Molt lleig i d'una absència total de gust. Una merda, vaja. Una merda grossa com un piano. El dret de guanyar-te la vida no té res a veure amb el fet d'envair l'espai dels altres tal com és aquest el cas. I l'exemple és just al davant mateix, a l'altra banda de la Riera, on hi ha exactament tres indrets, tres, de terrasses que per a res no alteren les dimensions destinades al pas de les persones. Dubto que serveixi de res haver-ho dit. Ja fa temps que cap mena de poder, ni tan sols el local, no m'inspira ni un sol bri de confiança. I, mentrestant, lletjor, molta més lletjor. I vés a saber si no es tracta també de corrupció que, com se sap, no és tan sols afer d'aquesta vila de l'ànima.

http://miquelcolomer.cat

 

 

 

Etiquetes: obstaclesvia públicaterrassesca l'Estudiant

L'AFC ha arribat a un acord amb el Balneari Titus i ha obtingut un preu especials per als socis. Els dimarts, dijous, divendres i dissabte, a partir de les 15:30h (3:30 PM) tenim accés a la piscina termal per 6€.

Per a gaudir d'aquest servei amb descompte s'ha de presentar el DNI i el carnet de l'AFCarenys i trucar al 93 791 20 76 un dia o dos abans d'anar-hi.

092.JPG

            Com cada estiu, quan m’instal·lo a Arenys, m’agrada anar a fer passejades pels racons del poble que em porten records d’infantesa. I, evidentment, un dels llocs, malgrat tots els canvis que hi ha hagut, és l’espai que ocupava l’Horta de Can Quintana. Després hi dedicaré uns comentaris dels sentiments que em produeix.

            El meu avi va comprar la finca quan el meu pare i els seus 9 germans eren molt jovenets, per ser més exactes els tres petits no havien nascut encara. Anteriorment se’n deia Hort del Bisbe, perquè el seu propietari era el bisbe Català i Albosa de Barcelona. En algun moment va convidar un cardenal que després va ser el papa Benet XV. El meu pare en presumia una mica, d’això, dient que la finca havia estat visitada pel futur papa.

            Els Quintana van tenir l’Horta una colla d’anys i la van disfrutar molt. La generació dels néts del meu avi també en vam gaudir, perquè ens hi instal·làvem cada estiu una temporada, i, quan no hi vivíem, la mare ens hi portava cada tarda per jugar. Allà trobàvem cosins i organitzàvem unes bones festes, fent teatre, que dirigia un cosí meu, trencàvem l’olla, fèiem carreres de sacs, jugàvem al croquet (no al cricket) i tantes coses més.

            Els besnéts també ho van aprofitar, perquè el meu marit i jo amb els nostres fills petits anàvem a passar uns dies a la “Caseta”, que en dèiem, perquè la consideràvem petita. Hi havia una mena de jardí anglès, bastant gran, ple de caminets i ombrívol, on era molt agradable estar-hi els dies de molta calor. El meu pare explicava que, quan eren adolescents, cadascú d’ells tenia un arbre d’aquest jardí, que eren ja molt alts i frondosos, i pujaven per fer-hi els deures d’escola.

            Allà vam descobrir el contacte amb la natura. Fèiem excursions amb el pare pels voltants i ens feia fixar en tot. Ens deia els noms de multitud de plantes i arbres. Ell en sabia, perquè li agradaven molt les plantes i tenia bona memòria per als noms. Ens feia estar atents als ocells, a les flors, a qualsevol manifestació de vida de l’entorn. No tapàvem mai un niu de formigues. A les nits sortíem a veure les cuques de llum i escoltàvem els grills. Al migdia el cant persistent de les cigales ens penetrava a l’oïda, i aprofitava per explicar-nos la faula de La Fontaine “La cigale et la fourmi”. Contemplàvem i ens apropàvem una mica als Tres Turons, muntanyes que fan de fons de l’escenari d’Arenys. Plantàvem llavors de meló als marges, esperant que sortís la melonera per veure si podíem menjar algun meló, però no arribava mai el moment de recollir els melons.

            Quan era l’època de picar i recollir ametlles, hi col·laboràvem tots els germans, i més d’un any havíem agafat un empatx de tantes ametlles que menjàvem quan els grans no ens veien. Hi havia també la collita de garrofes que uns homes venien a fer. Un germà meu ben petit se les menjava amb delit.

            Teníem uns trossos de terra dedicats al conreu. Vèiem créixer les tomaqueres, les mongeteres, els enciams i altres verdures.

            Quan jo era petita hi havia alguna vaca i mirava com les munyien. També hi havia un cavall. I, per tant, cada estiu gaudíem de la vida de pagès. Ens alimentàvem dels productes de la nostra terra i bevíem la llet fresca.

            Jo diria que el gran amor que tinc per la natura i sobretot per la vegetació em ve de la meva infantesa i del pare, que ens ho explicava tot i ens transmetia el gaudi que ell sentia.

            A principis d’estiu si l’avi era a la Caseta i algun nét li havia de fer companyia, em sentia molt complaguda quan la mare m’hi enviava dient-me que ja era gran. Deuria tenir uns 12 anys. I el que m’agradava més era dormir a la Caseta. Procurava despertar-me molt d’hora per veure sortir el sol “del fons del mar” des de la meva finestra.

            I ara acabo l’episodi dels records i passo a descriure la realitat actual. Va arribar el dia que el meu pare i els seus germans, ja molt grans, van decidir vendre l’Horta. Van arribar els Bulldozers i van començar a construir-hi. Hi ha familiars meus que no han volgut o no han pogut veure tot aquest canvi. I jo em vaig plantejar que hi havia de poder anar sense melangia ni enyorança. I així ha estat. Vaig pensar que la nostra família n’havia gaudit durant molts anys i que havia arribat el moment de la transformació. Si tot és moviment en l’univers i el nostre cos canvia totes les cèl·lules cada any, també havia arribat el canvi per a l’Horta. Puc anar-hi amb serenitat, conservant la memòria dels records que em queden del passat, uns quants dels quals els he volgut compartir amb vosaltres. Aprofito tot el que vaig aprendre, vivint temporades a l’Horta i descobrint la part d’aquesta natura que em van ensenyar a estimar.

 

 

Mª Teresa Quintana

 

 

La parte de los ángeles - Trailer en español HD

La parte de los ángeles

Dissabte: 18.30h - 20.30h - 22.30h

Diumenge: 18.30h - 20.30h

 

Director: Ken Loach

Guió: Paul Laverty

Actors i actrius:  Paul Brannigan, Roger Allam, John Henshaw, William Ruane

Fotografia: Robbie Ryan

 

Sinopsis:

Robbie és un jove pare de família establert a Glasgow que no aconsegueix escapar del seu passat delictiu.

Es creua en el camí de Rhino, Albert i la jove Mo quan, com ells, evita per poc la presó, però rep una pena de treballs socials.

Henri, l'educador que els han assignat, es converteix llavors en el seu nou mentor i els inicia en secret ... en l'art del whisky! Entre destil·leries i sessions de degustació, Robbie descobreix que té un autèntic talent com a catador, i ràpidament és capaç d'identificar les collites més excepcionals, les més cares.

Al costat dels seus tres companys, Robbie voldrà transformar aquest do en una estafa, una etapa més en la vida plena de delictes i violència?, O ho convertirà en un futur nou i ple de promeses? Només els àngels ho saben ...

 

Pàgina oficial: http://www.filmaffinity.com/es/film212337.html

 

Si vols rebre informació, envia'ns un correu a: vadecasal@gmail.com

Etiquetes: La parte de los ángeles

espiritual.jpg

aranya cranc copia.jpg aranya cranc 2 copia.jpg aranya cranc 3 copia.jpg

Aquesta és una primavera molt plujosa, i són pocs els dies i moments que el Sol escalfa prou per als petits invertebrats de sang freda. És en les hores de Sol i més calor que podem observar l'aranya Napoleó (Synema globosum). Aquesta és una aranya peculiar pel fet que no teixeix cap teranyina, com és conegut en moltes espècies d'aranyes, si no que roman amagada en una flor i espera les seves preses. Quan un insecte pol·linitzador arriba a la flor a alimentar-se, aquesta l'atrapa amb les quatre potes del davant (recordeu que les aranyes en tenen vuit), i ràpidament l'inocula verí amb els quelícers (apèndix anteriors al voltant de la boca) i mata a la pobre i sorpresa víctima. Deprés com que les aranyes no poden "mastegar" el seu aliment, xucla els fluids interns de la presa, que el seu verí ja a ha començat a digerir.

En les fotos podem observar el perquè del nom Napoleó, doncs a algú la taca negre sobre fons groc de l'abdomen li va recordar en Napoleó, amb barret. També que les aranyes tenen vuit ulls, tot i que a la imatge se'n veuen només sis. En la última fotografia es veu una aranya Napoleó amb dues preses, un dípter (parent de mosques i mosquits) i una abella. Les fotos han estat fetes a Arenys de Munt, a Can Sala sobre la flor d'una estepa borrera.

I tu t'amagues quan fa mal?

 

 

hospital_mataro.jpg   Article publicat per ICV Mataró a la seva pàgina web que compartim des d'ICV Arenys.
  ICV-EUiA pregunta al conseller de Salut sobre les derivacions de pacients de l’Hospital de Mataró a la sanitat privada

Els ecosocialistes demanen explicacions per les derivacions de pacients a determinades clíniques privades, quan a la vegada s’han tancat serveis a l’Hospital de Mataró. 

 

 

Recentment, han aparegut notícies als mitjans de comunicació que indiquen que, mentre el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya està aplicant retallades que poden arribar al 20% en tres anys a diferents centres, està augmentant a la vegada el número de pacients que es deriven de la sanitat pública (CatSalut) a centres privats. En el cas de l'Hospital de Mataró, aquest any es preveu que s'enviïn a la sanitat privada 240 pacients per tal de ser intervinguts de pròtesis de genoll i maluc, pròstata, galindons, cataractes i túnel carpià. Aquesta xifra és un 45% superior als 165 que es van derivar durant el 2012. Les dades contrasten amb el fet que l'Hospital de Mataró ha vist reduït el seu pressupost de forma escandalosa (es preveu una retallada d'un 10% aproximat aquest 2013).

 

Els metges han denunciat que l'Hospital de Mataró podria assumir sense problemes l'activitat que s'està derivant a determinats centres privats. A més, aquestes derivacions no resulten més barates per a l'erari públic. Els hospitals privats beneficiaris d'aquesta pràctica són l'Hospital Sagrat Cor, propietat de la multinacional Capio, el General de Catalunya (també propietat de Capio), el Sant Rafael, i la Clínica Plató. El problema, a més, és que en les intervencions més complexes és el propi Hospital de Mataró qui ha de fer el seguiment i la rehabilitació dels pacients.

 

Mentrestant, les llistes d'espera continuen augmentant i els terminis no es compleixen en la majoria de casos. Una majoria dels pacients (al voltant del 60%) refusa ser derivada a centres privats, i això suposa que l'hospital elimini aquestes persones de la llista d'espera activa. ICV-EUiA vol denunciar que aquestes derivacions serveixen per netejar aquestes llistes, una pràctica del tot inadmissible.

 

Per tal de rebre explicacions sobre aquests fets, el grup parlamentari d'ICV-EUiA al Parlament de Catalunya ha registrat una bateria de preguntes per tal que li siguin contestades per escrit. Aquestes són les preguntes presentades pel diputat mataroní Salvador Milà:

 

1. Quants pacients que havien de ser intervinguts en l'Hospital de Mataró han estat derivats pel CATSALUT a Centres privats durant l'any 2012 i els quatre primers mesos de 2013?

 

2. Quin és el nombre de cada tipus d'intervenció que s'havia de practicar a pacients en l'Hospital de Mataró que han estat derivats pel CATSALUT a Centres privats durant l'any 2012 i els quatre primers mesos de 2013?

 

3. Quin és el import total que ha tingut -o tindrà- que satisfer el CATSALUT a centres privats per pagar el cost de les intervencions de pacients que inicialment s'havien de practicar a pacients en l'Hospital de Mataró per haver estat derivats a Centres privats durant l'any 2012 i els quatre primers mesos de 2013?

 

4. Per quin motiu es produeixen derivacions de pacients que s'havien de practicar a pacients en l'Hospital de Mataró a Centres privats durant l'any 2012 i els quatre primers mesos de 2013, quan a l'hora s'han fet tancar serveis al mateix centre hospitalari de Mataró?

 

5. Quin és l'estalvi que ha tingut el CATSALUT pel tancament de serveis al Hospital de Mataró, durant l'any 2012-2013?

 

6. Considera que és adequat al correcte tractament dels pacients que hagin de ser intervinguts en centres privats i posteriorment s'hagi de fer el post-operatori, la recuperació i el seguiment en l'Hospital de Mataró?

 

7. Quants reingressos i complicacions s'han produït en el tractament post-operatori i recuperació de pacients que inicialment s'havien de practicar a pacients en l'Hospital de Mataró i posteriorment van ser derivats a Centres privats durant l'any 2012 i els quatre primers mesos de 2013?

 

 

Targeta-d-aparcament-per-persona-amb-mobilitat-reduida.jpg

D’un temps ençà tinc la impressió que això de les concessions de permisos per estacionar turismes en zones reservades a minusvàlids no segueix un criteri òptim.

Si em preguntessin com dibuixaria jo l’escenari hipotètic en què estès justificada la utilització d’aquests espais reservats respondria, crec sens dubtes, amb una bona dosi de lògica i de sentit comú. En efecte, suposo que no m’apartaré gaire de la realitat si afirmo que tothom coincidirem en el mateix punt convergent, en què sempre que podem advertir un vehicle que estaciona en un d’aquests espais reservats esperem veure’n sortir algú que pateix una minusvalidesa evident. Segurament que serà el conductor/a; o potser no, és l’acompanyant la persona afectada a qui ajuden a desplaçar-se per les botigues o serveis.

Però ves per on que no acostuma a ésser així, ans al contrari. La tònica general és que baixa del vehicle una sola persona sense cap dificultat. O podríem anar més lluny i parlar d’abusos descarats. Perquè? Doncs perquè en la zona on hi visc conec dos d’aquests vehicles i els seus usuaris habituals (que no tenen perquè ésser els que apareixen en la foto). És possible que algun membre de la família hagi acreditat determinat grau de minusvalidesa; tanmateix, mai no he vist encara que un cop utilitzada la zona reservada d’estacionament baixi del turisme cap persona amb mobilitat reduïda. Un d’aquests usuaris no té cap membre minusvàlid a casa seva i l’altre duu un bastó avui sí i demà no, i qual el duu no l’utilitza per a la seva finalitat. És possible que l’acreditació derivi d’un membre resident en un altre habitatge, però, insisteixo, no observo que en utilitzar els reservats hi sigui present cap persona justificada.

Això em fa pensar sovint en quins criteris es deuen exigir a l’hora de concedir els permisos i que potser també caldria reeditar la norma, perquè tinc la impressió que impera més la picaresca que la necessitat.

cartell_cursosjuny13.jpg

Aquesta setmana i la vinent comencem les inscripcions dels NOUS CURSOS d'Arenys.Org i de l'Aula Oberta. Vine a probar-ho!!

Arenys.Org

Etiquetes: cursosarenys.orginformaticaaula obertajuny2013

936225_542107349169204_1811689266_n.jpg 30049_105033982876545_3568881_n.jpg IMG-20130130-WA0008.jpg

Des d'aquesta setmana, @icvarenys obrim portes a l'Ajuntament d'Arenys. Si ens voleu venir a veure, ens trobareu al nostre espai municipal (segon pis porta central) per escoltar, per dialogar, per compartir, i per construir alternativa!!!!

Si voleu, ens hi trobem!!!

 

Quan?

Els dimarts a la tarda de 17 a 19h

Els dimecres al matí de 10 a 11h

 

Qui?

Els tres regidors i regidores d'ICV: l'Assum Balliu (portaveu), la Isabel Roig i en Josep Antoni López. 

 

I tambè a la xarxa:

Bloc a arenayutes: http://www.arenyautes.cat/icvarenys
Pàgina facebook: https://www.facebook.com/ICVArenysdeMar
Perfil de tuiter: @icvarenys
correu electrònic: aj006.icv@arenysdemar.cat

telenoticias.jpg

Arenys, resultats esquerra institucional (1980-2012).png

Si recopilem els resultats de les eleccions catalanes posteriors a la reinstauració de la democràcia a Arenys de Mar, i ens fixem en els partits autodenominats d’esquerres (deixem al marge CiU, PP i C’s) i que han tingut una llarga trajectòria vinculada al govern, sovint en comú, de les diferents institucions (no incloem la CUP), podem veure l’evolució del suport popular a les forces que van configurar el Tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA), que són les que lluiten pel gruix del vot del centre-esquerra. La correlació de forces entre aquestes tres opcions al poble varia constantment i les eleccions del 2012 suposen un canvi en la primera posició.

 

  PSC: Els socialistes tenen una gran estabilitat a Arenys de Mar en les primeres convocatòries electorals catalanes. L’any 1999 aconsegueixen el seu sostre (27,08%) i, a partir d’aquí, viuen un progressiu descens fins a tenir, el 2012, un 8,89% de suport, la meitat dels vots que té ERC i un percentatge similar al d’ICV-EUiA.   PSUC/ICV: El millor resultat és el de les primeres eleccions, celebrades el 1980 (10,17%). El PSUC i el seu hereu (ICV) punxen quan pateixen lluites internes i hi ha divisió dins del seu espai polític natural. Els pitjors resultats coincideixen amb la competència del Partit dels Comunistes de Catalunya (1984 i 1992) i la lluita fratricida d’ICV amb EUiA (1999). Un cop recuperada la unitat dins l’espai procedent del PSUC, els resultats d’ICV-EUiA a Arenys no superen el registre del PSUC a les primeres eleccions però tornen a créixer i aconsegueixen el seu rècord de vots (no de percentatge) gràcies a la gran participació del 2012.   ERC: Esquerra té uns resultats que tendeixen a millorar però molt oscil·lants. Si PSUC i ICV cauen quan es presenten per separat partits que competeixen pel mateix espai, ERC paga car sobretot el fet de no marcar perfil propi davant CiU (1980-84-88) i el PSC (2003-06-10). Amb Junqueras i el declivi del PSC aconsegueixen, per primer cop, ser ara la força progressista més votada a Arenys de Mar (17,40%).   Evolució del suport a PSC, PSUC/ICV i ERC a Arenys de Mar (nombre de vots):     Evolució del suport a PSC, PSUC/ICV i ERC a Arenys de Mar (% de vots):  

 

Com veiem, en els últims anys hi ha hagut una redistribució dins l’espai progressista i la tendència és que el PSC cedeixi terreny i la proporció d’electors de centre-esquerra que trien ERC o ICV (independents de forces estatals) és cada cop més elevada. I el procés sobiranista, la crisi econòmica i l’erosió dels partits que han tingut més responsabilitats de govern són realitats que provoquen majors dificultats al PSC que a ERC i ICV, motiu pel qual aquesta tendència no sembla que s’hagi de revertir. La incògnita és fins a quin punt el comportament dels arenyencs a les eleccions del Parlament es traslladarà a l'àmbit municipal el 2015. Si aquest fós el cas, el PSC podria deixar de ser la segona força que històricament ha sigut. I l'altre dubte és si, en la pugna entre ERC i ICV-EUiA, pesarà més la inèrcia catalana (Esquerra treu entre el doble i el triple de vot que Iniciativa) o la municipal (Iniciativa duplica Esquerra).

 

PS: Arran del comentari que fa l'Oriol a sota, he incorporat aquest últim paràgraf a manera de conclusió ;)

Etiquetes: arenys de mareleccionseleccions catalanesERCICV-EUiAPSC

'Un lugar donde refugiarse' - Tráiler español

Un lugar donde refugiarse

Dissabte: 18.15h - 20.40h - 22.40h

Diumenge: 18.15h - 20.40h

 

Director: Lasse Hallström

Guió: Leslie Bohem

Actors i actrius:  Julianne Hough, Josh Duhamel, Cobie Smulders, David Lyons

Fotografia: Terry Stacey

 

Sinopsis:

Katie, una bella jove amb un passat fosc, arriba al petit poble costaner de Southport, a Carolina del Nord.

Allà coneix el ben plantat Àlex, un jove vidu de bon cor. També coneix una vídua que li ensenyarà a enfrontar-se als malsons que la persegueixen.

Adaptació d'una nova novel·la de Nicholas Sparks.

 

Pàgina oficial: http://safehavenfilm.com/

 

Si vols rebre informació, envia'ns un correu a: vadecasal@gmail.com

Normal
0
21

Ahir al de matí, caminant per Arenys, saludant la gent, vaig trobar-me dos comentaris i una situació que em van pegar malament.

M'explico, a les portes del convent dels caputxins vaig trobar dues, de les moltes persones que es posen al cancell demanant almoïna. Estaven compartint almorzar. Els hi vaig donar el bon dia i una d'elles es dirigí cap a mi parlant-me d'un no sé què els hi havia passat a la Creu Roja, fent-me saber que no els hi donaven res de res i queixant-se de què “todo se lo llevan estos moros de mierda...”. Amb molta discreció li vaig fer saber que aquells “moros” és possible que estiguessin en la mateixa situació que ells mateix, o potser pitjor si és que tenien una família i uns nens que donar-los a menjar. La situació va empitjorar quan aquest personatge va canviar radicalment el to de la seva veu, i, a més, li vaig notar una agressivitat envers el meu comentari, cosa que no em va agradar gens ni mica quan pelant una taronja, feia moviments amb la seva navalla.

Moments després, vaig saludar una persona d'Arenys de tota la vida, mig en broma li vaig fer saber que la placeta, en aquella hora, estava ben buida de gent, em va contestar, sense venir  a to, que potser sí, ben buida de moros, i em va reblar el clau, “de moros i més moros”. Anàvem caminant en direccions oposades i no vaig gosar contestar-li.

Després vaig trobar-me un veí que viu en unes condicions econòmiques sota mínims: Fa temps que no treballa, va tenir un accident i té un braç fomut. Per cobrar el paro i després poder accedir a una mínima pensió, necessita que algun empresari li signe un contracte d'un dia, que és que li manca al ser acomiadat de la feina, de manera absurda, fa anys. I no hi ha manera de convéncer ningú.

Són d'aquells dies que, d'alguna manera, la realitat de molta gent et fum una bufetada i et fa tocar de peus a terra.

Els prejudicis i el poc afany d'ajudar la gent, quan ho palpes de manera directa, clava les seves punyalades en una societat que, d'alguna manera, necessitem millorar-la.

Es parla molt de valors i de la seva importància per a fer de la tolerància i d'ajudar els demés a ser una miqueta més feliços. Però la rutina diària i el pòsit d'una societat que tot ho basa en la competitivitat i el èxit a la vida, ens hi tanca els ulls a les realitats més properes.

Les grans manifestacions i la demanda d'una societat més justa són importants per a canviar els paràmetres de la nostra vida, però aprendre a ser sensibles i tenir aquelles actituds, sobretot mentals, que puguin fer de la vida un lloc més amable per gaudir-la, només són excepcions.

L'escola? Els pares? La família? Les associacions? Els governs?...

Potser alguna cosa no acaba d'anar gaire bé.

Salut!

1º La Trinquis .jpg 2º En quelo .jpg 3º En Saragossa damunt la bota.jpg 4º En Saragossa.jpg 5º La quela.jpg 6º Al Vicens el cec el convida en Saragossa.jpg 7º L'os Nicolau.jpg

Joan Manel Salichs a  Flirckr

 

Col·lecció d'aquarel·les "personatges de sinera"

La proposta a estat il·lustrar i interpretar artísticament amb la tècnica de l'aquarel·la alguns del personatges reals dels que existeix documentació fotogràfica de l’època ja que la majoria per no dir tots no son ni contemporanis de Salvador Espriu però hi ha informació fotogràfica de alguns d'ells.

A la dreta hi tenim els dos primers punts de llibre col·leccionables que aniran apareixent al llarg d'aquest anys Espriu a treves de la regidoria de Cultura i el Centra de recerca i estudis Salvador Espriu

 

 

  visual i gràfic de part del procés de creació i evolució d'una de les aquarel·les que formaran part de la col·lecció de punts de llibre

Detalls elavoració d'aquesta il·lustracio        

IMG_0071-224x300.jpg

" Quan treuràs les cordes del til.ler?", vaig preguntar l'altre dia a en Borja que treballava pel jardí.

" De moment encara no, vull que faci arrels encara més profundes, perquè sinó a la primera ventada sortirà volant"

Fa un mes vam plantar un til.ler, deu fer un parell de metres d'alçada, però ara que li han sortit les fulles encara sembla més alt i majestuós, crec que serà un bon arbre i ens farà molta companyia. Desde que és al jardí l'he observat cada dia, em semblava fascinant de quina manera les branques canviaven, encara que fos de manera molt subtil. Finalment, un dia, una de les gemmes va rebentar i en poc temps, la resta. Allà on hi havia branques despullades ara és ple de fulles d'un verd molt pur.

" Quanta vida a través d'aquest tronc...", em dic quan acaricio la seva escorça suau. Jo només veig el tronc, les branques i les fulles, la resta, les arrels queden ocultes sota la terra, però el que li dona vida és precisament el que no és visible a simple vista.

Me n'adono de la importancia de tenir cura de tot allò que no es veu en mi. Durant molt de temps vaig estar molt pendent de les meves branques i les meves fulles, per a que lluïssin boniques i fessin molt de goig i tothom pogués dir " Uau, quin troç d'arbre". Afortunadament he anat tenint els meus despertars, no sempre pacífics, però sí definitius per a que aprengués la lliçó. Ara només m'interessa tot allò que no es veu, tot allò que queda ocult en la foscor i el silenci, perque sé que és precisament això el que m'arrela de veritat, em nodreix i em dóna els fonaments sòlids i profunds per a que les meves branques puguin crèixer altes i frondoses.

Hem après a viure en el "món de fora" a entregar-li tota la responsabilitat, oblidant-nos totalment del "món de dins", en delegar la nostra responsabilitat, també hem cedit el nostre poder personal. Ha arribat el moment de empoderar-nos i tornar a reconnectar amb el "món de dins" i a través del silenci trobar els nostres valors, reconciliar-nos amb les nostres arrels per a a recordar qui som de veritat.

No hi ha ventada suficientment forta que ens saccesagi i desarreli quan sabem qui som de veritat.

I tu, de què tens cura, de les arrels o les branques?

dere01.jpg

" Què és la Torre del Telègraf?", li vaig preguntar a en Borja. És guarda forestal i feia dies me'n parlava, " avui hem anat a la Torre del Telègraf... avui hem acabat la feina a la Torre... per fi s'ha inaugurat.... ha quedat molt bonica..."

La Torre del Telègraf de Montornés del Vallès forma part de la xarxa de Torres que va desde Vic fins a Barcelona i era una forma de comunicació del segle XVIII, no només a Catalunya, també a altres indrets d'Europa. Les Torres estaven estratègicament ubicades en punts ben visibles, eren altes, originalment blanques. Cada Torre tenia el seu encarregat que hi vivia dormint en un jaç de palla. La comunicació s'originava a la Torre d'inici a través d'uns codis concrets que es mostraven al cap de munt de cada Torre per tal que fos visible d'una a l'altre. El codi passava a través de la xarxa de Torres fins que arribava a la seva destinació.

El que més em va impresionar és que l'encarregat només es limitava a mostrar el codi rebut i a passar-lo a la següent Torre, però no en sabia el significat, la seva feina era passar el codi sense preguntes. El significat del codi es desxifrava a la Torre de destinació. Aquesta forma de comunicació antiga i enginyosa em fa pensar en la meva vida. Cada moment concret de la meva existencia, cada experiència, circumstancia, relació, esdeveniment ha estat com rebre un "codi" que he viscut de la millor manera que he sabut, malgrat que sovint no he entès res de res del que em passava. Mirant enrerra, cada fet, circumstancia, experiència vistos amb prespectiva han près el seu significat particular, fent que aquell "codi" aparentment absurd, cruel, trist, alegre... tingués un significat dins d'un marc molt més gran. La vida és crea en el present, es projecta cap al futur i pren significat quan mires el passat.

Malgrat visqui coses que no entenc, m'agradin o no, m'hi entrego sense gaires condicions ni preguntes perque quan arribi a la destinació final entendré el "codi", de la mateixa manera que la Torre del Telegraf feia quan arribava al destí.

I tu, encara vols descifrar el codi o vius el present?

La caja de los pensamientos.jpeg Trailer ENTRE MAESTROS

Heu llegit el llibre Veintitrés maestros, de corazón: un salto cuántico en la enseñanza de Carlos González?

Si no ho heu fet, aviat podreu veure als cinemes una experiència basada en el seu llibre: Entre Maestros. Entre Maestros és un documental sobre una experiència educativa innovadora: amb 11 alumnes, 1 professor i 20 dies de classe. L’objectiu del mestre, crear un ambient que ajudi els seus alumnes a descobrir els enormes potencials que tots i cadascun d’ells tenen dins seu.

El documental es presenta com una trobada “entre la vida i l’educació a través de l’autoconeixement a classe. Una experiència real basada en l’autostima, el respecte, la confiança i la provocació”.

Aquí us deixo un fragment del documental i el tràiler. 

 

La nostra educació prepara els alumnes per acceptar una realitat on la productivitat i la competitvitat impliquen que sempre hi hagi un guanyador i un perdedor i , per tant, garanteix una situació en què és impossible el benestar de la totalitat de la societat. Posa així les bases per veure com a alguna cosa normal la lluita per conquistar un bon lloc de treball. Aquesta idea impregna tot el sistema educatiu, especialment a secundària. Tot això, que sol passar desapercebut, és el gèrmen que acaba atacant i disminuint l’autoestima dels nostres alumnes i també dels nostres professors.

 

Perquè una persona pugui descobrir les potencialitats que duu a dins, base d’una autèntica educació, és necessari que senti el seu propi poder, que confiï plenament en ella mateixa. Les nostres escoles, sense ser conscients d’això, no estan en general donant suport a aquest procés, entre altres raons perquè els mestres són fruit d’una educació, que ha potenciat més una determinada idea d’èxit que el desenvolupament humà i personal dels alumnes.

Etiquetes: educaciodocumentalcarlos gonzálezllibreveintítres maestrosentre maestrosde corazón

informatica.jpg

Hola sóc l'Anahi Figueroa, tinc 6 anys, visc a Arenys de Mar, m'agraden els macarrons, jugar a pica-paret i el color lila!!

Anahi

Sóc en Max Claples, tinc 6 anys, visc a Arenys de Mar, m'agraden molt els espaguetis, jugar al pilla-pilla, el futbol i els colors blau i vermell.

Max

Hola, sóc l'Aleix Rosell Marti i tinc 7 anys. Visc a  Arenys de Mar, m'agrada el gelat, jugar als transformers i a futbol! El meu color preferit és el vermell.

Aleix

Em dic Aran Gassó, tinc 6 anys i visc a Arenys de Mar. M'agraden molt els macarrons, jugar a la oca i el tennis. El meu color preferit és el taronja!

Aran

Hola! Sóc la Paula Maresma Surroca, tinc 7 anys i visc a Arenys de Mar. M'agrada menjar gelats i sopa, jugar a l'escondite i sobretot a futbol!! Els meus colors preferits són el blau i el vermell.

Paula

Ei! Em dic Aniol Cabos Arenas i tinc 7 anys, visc a Arenys de Mar. M'agrada molt menjar sopa i gelat! Jugo al pilla pilla i a futbol sala, els colors que m'agraden més son el blau i el vermell.

Aniol

Sóc en Jorge Royo Escolano, tinc 7 anys i sóc d'Arenys de Mar. M'agrada menjar saltxitxes i frankfurt, també jugar al UNO i fer natació. El meu color preferit és el negre.

Jorge

Hola sóc la Laia Arrantes tinc 7 anys i visc a Arenys de Mar. M'encanten els espaguetis, jugar al pilla-pilla i a volei!! El meu color preferit és el blau fluix.

Laia

Ep! Sóc en Nico García, tinc 7 anys i sóc d'Arenys de Mar. M'agrada menjar bocates, jugar al bote bote i a futbol!! El meu color preferit és el taronja.

Nico

 

Etiquetes: informaticajoan maragallescola2013

La 'XI Jornada d'Avenços en la Síndrome de la Fatiga Crònica' reunirà líders en investigació d'arreu de l'Estat

 

Líders en investigació d'arreu de l'Estat en el camp de la fatiga crònica es reuniran demà, dimecres 15 de maig, a la XI Jornada d'avenços en la Síndrome de la Fatiga Crònica (SFC), una jornada adreçada a professionals i a persones afectades per aquesta malaltia.

 

Programa

Un cansancio abrumador La Vanguardia